Has menjat mai caragols amb cullera?

Has menjat mai caragols amb una cullera? Aquesta pot semblar una pregunta que ens indueixi a pensar que qui la formula s'ha begut l'enteniment. De ben segur que ningú dels qui llegeixi aquest codi QR no en deu haver menjat mai, de caragols, amb aquest cobert, però en època romana se'n menjaven a Tarragona i arreu de l'imperi. Però, anem a pams.

Sembla que els caragols ja formaven part de la dieta dels primers humans, tal com es pot intuir pels fòssils de gasteròpodes que s'han trobat en cavernes prehistòriques. Els romans, al seu torn, van ser uns grans consumidors de caragols, fins i tot van idear els primers recintes per criar-los. Gai Plini Segon (Plini el Vell), escriptor, científic, naturalista i militar romà, autor dels Libri Naturalis Historiae, explica que els caragols es podien consumir rostits i regats amb vi.

Se sap, també, que l'explotació de marisc i en particular d'ostres havia estat una activitat econòmica fonamental a l'antiga Roma. Així queda demostrat en nombroses excavacions on s'hi han trobat closques de musclos, caragols de mar, tellerines, petxines, ostres, barretets. La cultura del consum de caragols i de marisc en general ha perviscut fins als nostres dies. Però el que no ha perviscut és menjar-los amb cullera.

Està documentat que ja des de l'edat de pedra l'ésser humà menjava amb cullera. Les culleres dels antics romans podien ser de fusta, de banya o de metall i rebien el nom patrimonial de LIGULA o LINGULA. Només el romanès ha mantingut aquest mot amb el mateix significat llatí: en romanès, "cullera" s'anomena lingură. La resta de llengües romàniques no han mantingut la paraula original llatina, l'ètim llatí.

Com ja s'ha dit, a l'antiga Roma era un plaer menjar marisc, això va provocar que sorgís la necessitat, a partir del segle I dC, de modificar la cullera amb un acabament en punxa per poder extreure millor la carn del marisc i del caragol -anomenat COCHLEA en llatí. D'aquesta manera, a l'antiga Roma es van fer servir dos tipus de culleres, una de més gran, anomenada LIGULA o LINGULA, i una de més petita anomenada LINGULA COCLHEARIA, és a dir "cullera caragolera".

Com que el nom era massa llarg, el substantiu LINGULA va desaparèixer, l'adjectiu COCHLEARIA es va substantivitzar i va passar a designar la cullera punxaguda emprada per menjar caragols i marisc. La majoria de llengües romàniques utilitzen un mot derivat de COCHLEARIA o COCHLEARIU per designar la "cullera". Així es pot comprovar en el llistat del final.

En les llengües retoromàniques -romanx, ladí i furlà-, a partir del segle V, com a conseqüència de la influència que els gots van exercir als Alps, al nord de la península itàlica es va introduir el mot SKEIǷO, llatinitzat amb la forma SCETONE; aquest és l'ètim dels mots tschadun (romanx), sciadon (ladí de la Vall de Fasssa), sedon (furlà). La forma del ladí de les Dolomites és cazuel, d'etimologia incerta mediterrània o indoeuropea < KATTIA.

En sard, l'ús de la variant patrimonial cogarzu (que ha acabat significant «cullera dels pastors») ha estat desplaçat al centre i al sud de l'illa per cullera -préstec del català- i al nord per cucciarì -préstec de l'espanyol cucharín < cuchara.

Llatí	COCHLEARIU/A
galegoportuguès	colher
asturià	cuyar
espanyol	cuchara
aragonès	cullara
català	cullera
occità	culhièr
francès	cuillère
való	cwî
arpità	culyére
piemontès	cuciar
romanx	tschadun
ladí	cazuel, sciadon
furlà	sedon
sard	cogarzu
cors	cuchjara
italià	cucchiaio
napolità	cucchiaro/a
romanès	lingură
Llatí	LINGULA

---