Que t'enganyin és molt fàcil

Allò que anomenem popularment fake news i que els experts denominem més encertadament "desinformació", ha esdevingut un problema greu que ens afecta com a ciutadans. Ras i curt: si no podem decidir a partir d'informació verídica, les decisions que prenguem seran errònies. Això té conseqüències en la nostra manera de viure. No només ho hem vist en l'àmbit polític sinó també amb informació sobre la pandèmia o sobre la guerra d'Ucraïna.

Entenem com a desinformació o fake new aquelles informacions deliberadament falses que es distribueixen a través de mitjans de comunicació i xarxes socials. Darrere d'una informació falsa sempre hi ha algun actor -econòmic, polític, social- que vol treure un rendiment de la falsedat: guanyar unes eleccions, guanyar diners, guanyar influència i poder, etc. Moltes vegades la desinformació no pretén només enganyar-nos sinó que, a més a més, ens fa dubtar de fonts fiables i que arribem a un punt que ja no creguem res ni ningú.

Però a banda de les mentides deliberades, també tenim la informació esbiaixada, errònia o incompleta (misinformation). En aquest cas no podem dir que algú ens intenta enganyar sinó que la informació que ens arriba indueix a error. Això es produeix, per exemple, quan un periodista va ràpid i no té temps de verificar una dada, o no és expert en un tema i no interpreta bé la informació. També passa quan algú difon rumors sense saber ben bé si són veritat o no, o quan no llegim adequadament la ironia i el sarcasme i mal interpretem un missatge.

La barreja de la desinformació i la informació esbiaixada genera el que la UNESCO denomina "desordre informatiu", que fa que ens costi molt destriar el gra de la palla i trobar informació realment útil i valuosa per a la nostra vida quotidiana. D'aquí que el focus per solucionar-ho ofereixi diverses accions complementàries:

• Que periodistes i professionals de la comunicació estiguin ben formats i tinguin recursos suficients per elaborar una informació honesta i veraç, sense dependre de pressions externes, tot recuperant la legitimitat de la professió.
• Que la ciutadania sigui conscient que l'acte d'informar-se ja no és passiu -em crec el que em diuen els mitjans i les xarxes- sinó actiu: s'han de seleccionar bé les fonts a través de les quals ens informem, establir una dieta mediàtica equilibrada i fer l'esforç de parar, comprovar i, si sospitem que el que ens arriba no està del tot clar, no compartir-ho. Per fer això ens cal aprendre el que anomenem alfabetització mediàtica, és a dir, saber fer servir navegadors, pàgines web, xarxes socials i eines de verificació digital a l'abast de tothom. Hi ha plataformes i recursos gratuïts interessants, com Learn to Check o First Draft.
•  Que el camí per combatre la desinformació no implica la censura de continguts sinó per reforçar la detecció i la verificació. La temptació de regular continguts a la xarxa, per molt justificada que pugui semblar, planteja el problema de qui controla el regulador i com s'estableix el límit entre la llibertat d'expressió i el dret a rebre una informació veraç. L'exemple de l'expresident dels Estats Units Donald Trump és paradigmàtic en aquest sentit, quan afirmava amb vehemència que els mitjans de comunicació que no reproduïen acríticament els seus missatges estaven creant notícies falses . O quan, amb l'excusa de la seguretat d'un estat, es planteja que determinats missatges no es poden difondre i els titllen de falsos quan potser només són crítics o plantegen altres interpretacions de la realitat.

Tot plegat dibuixa un escenari prou complex en què tots els actors implicats tenen molt a fer i molt a dir, especialment una ciutadania que, lluny de ser cada cop més manipulable, pot utilitzar de forma adequada la infinitat de recursos que ens proporciona el nou ecosistema mediàtic per produir, consumir i distribuir informació veraç. Com dèiem al començament, si tenim bona informació, podem prendre bones decisions, i això enforteix i millora el nostre context social i polític.